Pluja d’estels al Iemen

Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels. (Original de Dinos Michail en Dreamstime)

Mirada al cel fosc d’una contrada desfeta. La frontera d’Àsia amb la terra dura d’Àfrica. Dahian o Saada probablement són noms que revelen una molt escassa informació, fins que assalten les portades dels diaris o es converteixen en una etiqueta a les xarxes socials. En aquell allà remot, Zhirin, un infant de dotze anys, observa, com cada nit, el cel estelat, i somnia com un nen qualsevol. El seu ritual: veure un estel fugaç just abans de retirar-se a dormir, una imatge que representa en realitat la velocitat amb què pot passar la vida al davant nostre. Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels.

Hi ha hagut nits en què ha vist passar llampecs de llum encegadora que esclataven en alguna part de la ciutat o a la rodalia on s’estén en silenci l’escassa terra productiva que tot just alimenta la població. L’endemà del llamp, assentada la pols, des de la terrassa de casa seva el noi podia veure dibuixat nítidament el perfil de la destrucció. Alguns d’aquests endemans, movent àgilment els seus fràgils dotze anys, el nen ha acompanyat els germans grans a retirar les runes amb l’esperança de recuperar vides que es donaven per perdudes. A la nit, podrà tornar la mirada al cel fosc abans d’anar a dormir, però es farà més difícil agafar el son perquè en aquell silenci d’hores negres la commoció de la mort brunzeix amb massa intensitat.

Però un dijous d’agost, un altre endemà que havia de ser un dia normal, tot canvià per Zhirin. Era un d’aquests dies en què se surt de casa havent menjat el que la mare ha preparat ben d’hora. De manera despreocupada, el noi anava caminant per carrers polsosos fins que agafà l’autobús que havia de traslladar-lo a un centre educatiu d’estiu, una espècie de campus de vacances. De dia el cel també es pot enfosquir sobtadament: un sacseig incomprensible i la terra es xapa en dos, convertint-ho tot en una immensa sepultura. Només és una operació militar legítima, diran els atacants. Una legitimitat amb infants innocents morts. La comunicació alterarà el sentit de les paraules: quan la mort de civils menors, aliens a tot conflicte es dissipa, no hi ha legitimitat.

Ens varen ensenyar que durant qualsevol conflicte els civils han de ser protegits, especialment la població més vulnerable, i els infants, ho són. Qui ha viscut una guerra sap que això no és gairebé mai així, és la legitimitat dels danys col·laterals, de les morts inevitables. Cel fosc i llamps assassins. Repetits atacs contra escoles i hospitals. La guerra és evitable, però hem après que hi ha regles fonamentals de distinció, proporcionalitat i precaució en els atacs que la follia humana no sap respectar. Més d’una quarantena de nens morts. Estadístiques. Una seixantena, ferida. Més estadístiques. Hi ha guerra al Iemen, aparentment a esquena dels interessos occidentals, a primera línia de la geo-estratègia d’injustificables dictadures. Un bombardeig i desenes de vides desdenyades.

Llegim les notícies i algunes preguntes essencials s’obren pas com ganivets sobre la consciència. Alimentem dictadures i les armem, i al final de tot ens preguntem quants infants més han de morir, quanta gent innocent necessita ser sacrificada per aturar una, més, cruel guerra. Una notícia només és un fil a resseguir. Llegeixo que més de 10.000 persones han mort des del 2015 en aquesta lluita cega d’interessos entre l’Aràbia Saudí i l’Iran. D’aquests morts, gairebé 2.400 són nens. Més de 3.600 han resultat ferits. Traslladem ara aquestes xifres a l’escola dels nostres fills. Posem-hi noms i faccions.

La guerra és sempre injusta i té el valor d’una pluja d’estels fugaços en el moment que ets un noi i et converteixes en víctima: en un instant el llamp i el cop ardent que t’ha enxampat t’allunya per sempre de qualsevol somni. Zhirin tenia dotze anys.

J. M. Vidal-Illanes @ 2018